27 de juny de 1977

El 27 de juny de 1977, en plena Transició, es va legalitzar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), una de les decisions polítiques més transcendents en el camí cap a la recuperació de les llibertats democràtiques a Catalunya. Aquell dia es reconeixia oficialment una organització que havia estat perseguida durant quaranta anys de dictadura franquista i que havia esdevingut un dels principals referents de la resistència antifranquista.

Fundat el 1936, el PSUC va unir comunistes, socialistes i altres sectors de l’esquerra catalana amb un objectiu comú: defensar la democràcia, els drets socials i l’autogovern de Catalunya. Durant la clandestinitat va ser una peça fonamental del moviment obrer, de les Comissions Obreres, de les lluites veïnals, estudiantils i culturals i de la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

La seva legalització, després de dècades de repressió, no només significava la fi de la persecució dels seus militants, sinó també el reconeixement del paper que havia tingut en la lluita per les llibertats. A les primeres eleccions democràtiques de 1977, el PSUC es convertiria en la primera força política a Catalunya al Congrés dels Diputats, demostrant el profund arrelament social que havia construït durant els anys de clandestinitat.

Més enllà dels resultats electorals, el PSUC va ser un actor fonamental en la recuperació de la Generalitat, en la construcció del consens democràtic català i en la defensa d’una societat més justa, plural i solidària. La seva legalització simbolitzava la integració en la democràcia de totes aquelles forces que havien lluitat contra el franquisme.

Anàlisi d’opinió

Quasi cinquanta anys després, aquesta efemèride convida també a una reflexió sobre el present. L’avenç de la dreta i de l’extrema dreta, l’augment de les desigualtats i la fragmentació de les forces progressistes fan que molts ciutadans es preguntin si no ha arribat el moment de recuperar l’esperit unitari que va representar el PSUC.

No es tracta de reconstruir aquell partit tal com existia el 1977. La societat ha canviat profundament. Però sí de recuperar la seva manera d’entendre la política: unir en lloc de dividir, construir consensos i posar els interessos de la majoria social per davant dels interessos partidistes.

Avui més que mai es podria defensar la necessitat d’un espai polític capaç d’unificar l’esquerra de l’esquerra al voltant d’un projecte compartit de transformació social. Un projecte que deixi enrere les divisions internes i situï al centre la defensa dels serveis públics, del treball digne, de l’habitatge, de la sanitat i l’educació públiques, del feminisme, de l’ecologisme, dels drets laborals i de les llibertats democràtiques.

Aquest projecte també podria reivindicar una Espanya plurinacional, basada en el reconeixement polític de les diferents nacions que la conformen, i apostar per un model federal capaç de garantir la igualtat, la cooperació i el respecte entre els pobles.

Però una democràcia madura també hauria de confiar plenament en la seva ciutadania. Això implica defensar el dret a decidir democràticament totes les qüestions fonamentals: el model territorial, les relacions entre els diferents pobles de l’Estat i també la forma d’Estat. Si la ciutadania així ho volgués, hauria de poder decidir lliurement, a través de les urnes, si Espanya continua sent una monarquia parlamentària o esdevé una república.

«Potser avui no necessitem tornar al PSUC de 1977. Però sí que necessitem recuperar el seu esperit: un projecte capaç d’unir l’esquerra transformadora, defensar una Espanya plurinacional i federal, garantir el dret a decidir-ho tot democràticament i plantar cara, des de la unitat i la justícia social, a l’avenç de la dreta i de l’extrema dreta.»

Recordar la legalització del PSUC és recordar que la democràcia no va ser un regal, sinó una conquesta col·lectiva. És també una invitació a reflexionar sobre el futur: quin país volem construir i quins valors han de guiar-lo davant els desafiaments del segle XXI.