NOTÍCIA

La matinada del 21 de juliol de 1969 quedarà gravada per sempre en la memòria de milions de persones. Després de dies d’expectació, la missió Apollo 11 va aconseguir allò que fins feia pocs anys semblava impossible: portar el primer ésser humà a la superfície de la Lluna.

Neil Armstrong va baixar lentament del mòdul lunar Eagle i, davant dels ulls de milions d’espectadors, va posar el peu sobre el sòl lunar. Pocs minuts després el va seguir Buzz Aldrin, mentre Michael Collins continuava orbitant la Lluna des del mòdul de comandament.

«És un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat.»

A Espanya, la retransmissió especial de Televisió Espanyola va mantenir despertes milers de famílies durant tota la matinada. Moltes persones es van reunir davant del televisor per contemplar un fet històric que semblava tret d’una novel·la de ciència-ficció.

Aquelles imatges en blanc i negre, tot i la seva poca qualitat, van emocionar un país sencer. L’arribada a la Lluna es convertia així en un símbol del progrés científic i tecnològic de la humanitat, demostrant que els límits podien continuar superant-se.

Relat

Aquella calorosa nit d’estiu, a casa dels Giménez ningú tenia son. El menjador era ple de cadires improvisades, coixins i alguna manta. El vell televisor ocupava el lloc més important de la casa mentre tota la família esperava pacientment l’inici de la retransmissió.

L’avi Ramon observava la pantalla amb els ulls plens d’emoció. Recordava quan de petit els viatges es feien amb carro i els llums dels carrers funcionaven amb prou feines. Ara, en canvi, estava a punt de veure un home caminant sobre la Lluna.

Els nens no deixaven de preguntar. Com podien respirar? Per què flotaven? La mare intentava respondre mentre repartia cafè als adults i un got de llet amb galetes als més petits.

Quan Neil Armstrong va començar a baixar l’escala del mòdul lunar, tota la sala va quedar completament en silenci. Només se sentia la veu del locutor explicant aquell instant irrepetible.

Finalment, el peu esquerre de l’astronauta va tocar la superfície lunar. Durant uns segons ningú no va parlar. Després van arribar els aplaudiments, els somriures i fins i tot alguna llàgrima.

—Ho estem veient de veritat… —va dir el pare gairebé sense veu.

L’avi es va treure les ulleres per eixugar-se els ulls.

—Mai no hauria imaginat que viuria un dia com aquest.

Quan la retransmissió va acabar començava a sortir el sol. La família encara comentava tot el que havia vist. Abans d’anar a dormir, tots van mirar la Lluna des de la finestra. Ja no la veien igual. Ara sabien que algú hi havia deixat petjades.