L’Eco del Bronze:
Més enllà del Raïm
La veu del poble: Breu història
La tradició de les campanades ha evolucionat des de les funcions més arcaiques de la societat fins a convertir-se en l’espectacle mediàtic que és avui. A Catalunya, les campanes han estat històricament la veu del poble, regulant la vida quotidiana: el treball, l’oració o els avisos de perill.
Abans de la ràdio, els rellotges de les torres eren l’única referència temporal. El canvi d’any se celebrava amb el repic de campanes simplement per marcar la mitjanit, sense el ritual de menjar res.
La tradició de menjar els dotze grans de raïm va néixer d’una barreja de protesta social i màrqueting. El poble va satiritzar les costums de la burgesia menjant raïm al carrer. L’any 1909, els agricultors d’Alacant van popularitzar-ho definitivament per un excedent de collita.
Durant el segle XX, el punt neuràlgic a Catalunya era la plaça de Catalunya de Barcelona. Avui, la celebració s’ha transformat en grans espectacles de llum a l’Avinguda Maria Cristina.
Relat: L’últim eco del metall
En Jan mirava el campanar del poble des de la finestra. Era una torre de pedra ferrenya, una sentinella que havia vist passar guerres i epidèmies. Aquell vespre del 31 de desembre de 2025, el silenci de la nit era tan espès que gairebé es podia tallar.
A les ciutats, milions de persones estaven pendents d’una pantalla. Però allà, a la falda del Pirineu, el temps encara era analògic i pesat. —Recorda, Jan —va dir el seu avi—. La campana no marca que el temps s’acaba, marca que tenim una nova oportunitat.
Un so greu que va fer vibrar els vidres de la casa. Jan no va pensar en el raïm. Va pensar en la seva pròpia llibertat. Amb cada campanada, sentia com si una cadena invisible es trenqués.
Les sis campanades finals van ressonar com una sentència de llibertat. Quan el silenci va tornar, el Jan va apagar el mòbil i va mirar la foscor de la muntanya. L’any 2026 acabava de néixer, i el campanar ja havia dit tot el que calia dir.
