L’escola pública no pot esperar més

La vaga docent al País Valencià i la tensió creixent als centres educatius del Principat de Catalunya reflecteixen una mateixa realitat: l’educació pública necessita una resposta urgent, estructural i valenta.

La vaga indefinida dels docents del País Valencià no és una protesta puntual ni una simple reivindicació salarial. És una expressió profunda de cansament, de dignitat i de defensa col·lectiva d’un sistema educatiu que molts professionals consideren en situació límit. Quan més del 50% del professorat —segons la Generalitat Valenciana— i fins al 90% segons els sindicats secunden una aturada, el missatge és clar: hi ha un problema real que no es pot continuar ajornant.

Les manifestacions massives a València, Alacant, Castelló i Elx, amb unes 40.000 persones als carrers, no només reflecteixen suport sindical, sinó també una preocupació social creixent per la degradació de l’ensenyament públic. La imatge de les samarretes verdes, de les pancartes i dels claustres buits és també la imatge d’una escola que demana auxili.

Una problemàtica que va molt més enllà del salari

Les reivindicacions dels docents no se centren exclusivament en el sou. Les demandes principals inclouen la reducció de ràtios, més professorat de suport, millors infraestructures, menys burocràcia, més recursos per a l’atenció a la diversitat i la recuperació del poder adquisitiu perdut durant anys. També hi ha una defensa clara de la presència i la normalització del valencià i del català com a llengües pròpies de l’escola pública.

La proposta de la Conselleria d’Educació de 75 euros bruts mensuals repartits en tres anys ha estat percebuda com insuficient i allunyada de la realitat dels centres. Per molts docents, no és una proposta de solució, sinó una mostra de desconnexió política amb el dia a dia de les aules.

Aquesta frase resumeix el sentiment de molts professionals. Durant anys, el sistema ha sobreviscut gràcies a l’esforç personal dels mestres i professors, però aquesta resistència té un límit. No es pot exigir indefinidament més implicació emocional, més hores invisibles i més capacitat de contenció sense reforçar estructuralment el servei públic.

El cas del Principat de Catalunya

Al Principat de Catalunya, tot i que la situació actual no és exactament la mateixa, el malestar docent també és profund. Les protestes dels darrers cursos, la conflictivitat amb el Departament d’Educació, les denúncies sobre manca de recursos, la sobrecàrrega burocràtica i la precarització de moltes plantilles han deixat clar que el problema és compartit. Les reclamacions sobre estabilitat laboral, reducció de ràtios i millora real de les condicions continuen sent centrals.

A Catalunya també s’ha viscut una tensió important per la gestió institucional, pels canvis curriculars accelerats, per la manca de planificació i per la sensació de desconnexió entre l’administració i els centres. A això s’hi afegeix el debat sobre la protecció del model d’escola catalana i la defensa del català com a llengua vehicular, una qüestió que molts docents consideren inseparable de la qualitat educativa i de la cohesió social.

Quan el professorat surt al carrer, no ho fa només per ell mateix. Ho fa perquè veu que el sistema es deteriora i que les conseqüències recauen, sobretot, sobre l’alumnat i sobre les famílies que depenen de l’escola pública com a eina d’igualtat real.

Defensar els docents és defensar el futur

Des d’onamoments.org defensem clarament aquesta mobilització. Una vaga no és mai una celebració; és sovint l’últim recurs quan totes les altres vies han fracassat. Si els professionals de l’educació arriben a aquest punt és perquè abans han intentat dialogar, negociar i advertir sense obtenir una resposta suficient.

Defensar els docents és defensar l’alumnat. És defensar la cohesió social, la igualtat d’oportunitats, la llengua, la inclusió i la possibilitat que l’educació continuï sent un dret i no un privilegi. L’escola pública no pot convertir-se en un espai de resistència permanent mentre creix el transvasament cap a la concertada o la privada per manca de confiança institucional.

No és una vaga contra ningú. És una vaga a favor de tothom. I precisament per això mereix suport social, resposta política i solucions valentes.

La pregunta no és quant de temps resistiran els docents. La pregunta real és quant de temps més pot resistir l’escola pública sense els canvis que reclama amb urgència.