L’Últim Concert dels Beatles (Relat)
30 de Gener 1969: Els **The Beatles** fan el seu últim concert en viu al terrat de l’edifici de la seva discogràfica Apple Corps, a Londres.

El sol d’hivern entrava per la finestra de la cuina, pintant de taronja la taula de fusta on el cafè fumejava en tres tasses. L’avi Joan removia el seu amb calma, mirant el seu nét, l’Arnau, que s’empassava el seu a glops curts i nerviosos.
—Tranquil, nano, que no s’acabarà el món —va riure l’avi.
—És que tinc classe en mitja hora, avi! Però el papa m’ha dit que em volies explicar una història dels Beatles, i això no m’ho perdo!
El pare d’Arnau, en Marc, somreia mentre escoltava la conversa. Havia heretat la passió pels Beatles del seu pare i ara veia com aquella mateixa admiració passava al seu fill.
—Oh, sí! —va dir l’avi, assaborint un glop de cafè—. L’últim concert dels Beatles… Jo tenia vint anys i encara ho recordo com si fos ahir.
—Vas estar-hi?! —va saltar l’Arnau, incrèdul.
L’avi va esclafir a riure.
—No, nano, no vaig tenir tanta sort! Però ho vaig viure per la tele i la ràdio, i més tard vaig veure els vídeos. Va ser un moment històric! Imagina’t: 30 de gener de 1969, un dia fred a Londres. Ningú ho sabia, però aquell dia es faria l’últim concert dels Beatles… i no en un estadi ple de gent, sinó al terrat de l’edifici d’Apple Corps, la seva discogràfica.
L’Arnau va obrir els ulls, fascinat.
—Com és que van tocar allà dalt?
—Bé, feia temps que el grup no funcionava gaire bé. Hi havia tensions entre ells i gairebé no tocaven en directe. Però aquell dia, de sobte, van decidir sortir al terrat i tocar unes quantes cançons. Sense avisar ningú! La gent del carrer va començar a sentir la música i es va aturar a mirar cap amunt. Els oficinistes sortien als balcons, els taxistes paraven els cotxes… Londres sencera es va quedar bocabadada.

—Quines cançons van tocar? —va preguntar el noi, ja impacient.
—Van fer “Get Back”, “Don’t Let Me Down”, “I’ve Got a Feeling”, “One After 909” i “Dig a Pony”. Algunes les van repetir, perquè estaven gravant per a un documental.
L’Arnau assentia amb el cap, intentant imaginar-se aquell moment.
—Papa, tu m’havies dit que els Beatles eren quatre, però mai no m’has explicat bé qui eren…
—Ah! Doncs escolta bé —va dir l’avi, assenyalant-lo amb un dit—. Primer, en John Lennon, el més rebel, el que va fundar la banda. Era el cantant amb aquella veu única i tocava la guitarra rítmica. Després hi havia en Paul McCartney, el més elegant, un geni del baix i un cantant espectacular. Entre ell i en John van escriure gairebé totes les cançons del grup.
—Els dos més importants, oi? —va dir l’Arnau.
—Sí, però no ens oblidem d’en George Harrison, el guitarrista solista. Un geni a l’ombra, que després va fer coses increïbles en solitari. I finalment, en Ringo Starr, el bateria simpàtic que tothom estima. Potser no era el millor tècnicament, però el seu ritme era perfecte per a les cançons dels Beatles.
—Ja ho entenc… I per què es van separar?
L’avi va fer un sospir llarg.
—Ah, nano… és difícil de dir. Discussions, egos, diners, pressions… Quan van tocar aquell dia al terrat, ja es veia que era el final. I saps què? Els va acabar aturant la policia!
—De debò? —va dir l’Arnau, sorprès.
—Sí! Els veïns es van queixar pel soroll, i la policia va pujar a l’edifici per fer-los parar. Però abans que els fessin callar, en Paul va fer una broma: “Espero que hàgim passat la prova!” I en John, amb el seu humor, va afegir: “Vull donar les gràcies en nom del grup i de nosaltres mateixos, i espero que hàgim aprovat!”

L’Arnau va esclatar a riure.
—Quina manera de dir adeu, eh?
—Exacte. Un comiat a l’altura de la seva llegenda.
El noi va mirar l’hora al mòbil i va saltar de la cadira.
—Uf! He de marxar! Però m’has de seguir explicant coses dels Beatles, avi!
—Quan vulguis, nano. Però primer, escolta’t el concert del terrat. Ja veuràs quina meravella!
L’Arnau va marxar corrents, i l’avi i en Marc es van quedar en silenci, amb el cafè refredant-se a la tassa.
—Saps què, pare? Crec que aquest noi serà un gran beatlemaníac.
L’avi va somriure amb orgull.
—No en tinc cap dubte.



