El camí cap a la llibertat mai no és un regal de la història, sinó una conquesta arrencada pam a pam. L’estiu de 1976, amb l’eco encara molt viu de la dictadura del general Franco, mort tot just uns mesos abans, l’Estat espanyol es trobava en una cruïlla de sords. Les presons patien la ferida oberta de centenars de militants polítics, sindicals i activistes culturals que havien gosat dissentir del règim. Va ser en aquest context de màxima tensió quan, sota el govern d’un jove Adolfo Suárez designat pel rei Joan Carles I, es va aprovar el Reial Decret Llei 10/1976, de 30 de juliol, sobre amnistia. Un pas decisiu que, tot i quedar curt, va significar la primera esquerda irreversible en els murs de la repressió.

El clam del carrer: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”

Aquest decret llei no va néixer dels despatxos oficials per voluntat pròpia. Va ser la resposta directa a un país que cremava d’anhels democràtics. A Catalunya, el febrer d’aquell mateix any, l’Assemblea de Catalunya havia desafiat l’encara intacte aparell policial traient desenes de milers de persones als carrers de Barcelona. Les imatges dels grisos carregant contra manifestants pacífics que només demanaven l’alliberament dels presos van fer la volta al món. La consigna era unànime i unificadora: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia».

“L’amnistia no era una mesura de gràcia paternalista de la Corona, sinó l’exigència innegociable d’un poble que es negava a fundar cap democràcia sobre l’oblit dels seus herois antifeixistes.”

Crònica de l’època

La pressió popular als carrers, sumada a les vagues obreres i a la ferma posició de les plataformes de l’oposició democràtica, va obligar el nou govern reformista a entendre que era impossible iniciar qualsevol simulacre de reforma política si les cel·les de Carabanchel, Model o Zamora continuaven plenes de presos de consciència.

L’abast de la mesura: Un trencament parcial però irreversible

El Reial Decret de juliol de 1976 va amnistiar tots els delictes i faltes d’intencionalitat política, d’opinió i d’associació, incloent-hi els delictes de rebel·lió i sedició recollits en el Codi de Justícia Militar. Gràcies a aquesta mesura, prop de 330 persones van abandonar immediatament els centres penitenciaris de tot l’Estat, buidant una part molt significativa de les presons polítiques.

Tanmateix, la mesura va tenir els seus clarobscurs, propis de les tensions de la Transició. El text original excloia aquells delictes que haguessin “lesionat la vida o la integritat de les persones”, fet que va mantenir a presó els membres d’organitzacions armades com ETA o el GRAPO, i tampoc va permetre el retorn immediat dels militars demòcrates de la UMD (Unión Militar Democrática), que van romandre expulsats de l’exèrcit. Malgrat les limitacions, l’impacte psicològic i polític social va ser enorme: per primera vegada, l’Estat reconeixia implícitament que els qui havien lluitat contra el franquisme no eren criminals, sinó actors polítics legítims.

L’herència històrica d’aquell estiu

Avui dia, en analitzar aquell decret, la història el recorda com la baula imprescindible que va obrir les portes a les eleccions democràtiques de 1977. Sense aquell pas decisiu arrencat per la ciutadania, el desmantellament de la maquinària repressiva del franquisme hagués estat impossible. Recordar el Reial Decret de l’Amnistia de 1976 és retre homenatge a la dignitat dels presos polítics, que van mantenir viva la flama de les llibertats quan el silenci era obligat, i posar en relleu que els drets civils es guanyen des de la fermesa i la unió del carrer.