Un Cafè Teràpia amb la Raquel i Ona Moments
Raquel
Vaig néixer a Girona el febrer de 2001. Els primers anys de la meva vida van estar molt vinculats a la meva família i, d’una manera que potser en aquell moment no podia imaginar, també als hospitals. Per motius de salut de familiars molt propers, vaig passar força temps en entorns hospitalaris. Aquelles experiències em van marcar molt.
Quan era petita, em fixava en les infermeres. M’agradava veure com tractaven els pacients, com els cuidaven, com parlaven amb les famílies i com, fins i tot en moments complicats, intentaven transmetre tranquil·litat. Sense saber-ho, aquells moments anaven construint la meva vocació.
RaquelL’agost de 2016 vaig marxar a viure a Madrid amb els meus pares i el meu germà per motius laborals de la meva mare. Per a mi va ser un canvi molt gran: deixar Girona, començar una nova etapa i adaptar-me a una ciutat completament diferent.
A Madrid vaig acabar els estudis d’ESO i posteriorment vaig fer Batxillerat. Va ser una etapa d’adaptació, però també de creixement personal. Vaig aprendre a moure’m en un entorn nou i a construir el meu propi camí.
RaquelSí, perquè jo ja ho tenia força clar. Infermeria no va ser una decisió presa simplement pensant en una sortida professional. Era una vocació.
Sempre havia volgut ser infermera. Aquelles experiències d’infància als hospitals em van fer descobrir que m’agradava el món de la cura i que volia dedicar-me a acompanyar les persones en moments en què són especialment vulnerables.
RaquelExactament: l’educació. Durant la carrera vaig començar a treballar fent classes particulars i en grups reduïts amb nois i noies de diferents edats.
Aquella experiència em va agradar molt. Vaig descobrir que explicar, ensenyar, buscar diferents maneres perquè una persona entengui una cosa i veure com progressa també em feia molt feliç.
Per això dic que tinc dues grans passions professionals: la infermeria i l’educació. I una de les coses que m’agradaria fer en el futur és ser professora universitària.
RaquelNo. Vaig començar a treballar pràcticament de seguida en una UCI de neonats d’un gran hospital de Madrid.
Va ser una experiència molt intensa. Treballar amb nadons ingressats en una UCI implica una enorme responsabilitat, molta preparació i també una gran fortalesa emocional. Era una feina dura, però m’agradava molt.
Allà vaig aprendre molt, no només des del punt de vista tècnic. També vaig entendre encara més la importància de la família, de la comunicació i de la capacitat d’acompanyar en moments molt delicats. I precisament aquella experiència em va fer pensar que havia de continuar estudiant. Volia especialitzar-me.
RaquelSí. Vaig canviar d’hospital i vaig començar a treballar a planta de pediatria general i també a urgències pediàtriques. Al mateix temps, estudiava cada dia per preparar-me per a les proves d’accés a l’especialitat d’infermeria, l’EIR.
Compaginar la feina amb la preparació de l’examen va ser exigent. Hi havia dies en què sortia de treballar cansada i encara havia de posar-me a estudiar. Però tenia un objectiu molt clar.
RaquelSí. Em vaig presentar per primera vegada a l’EIR el gener de 2024, però no vaig aconseguir la plaça que volia. És clar que no és fàcil acceptar que després de tant esforç el resultat no sigui el que esperaves. Però també crec que els fracassos formen part del camí.
En lloc de deixar-ho córrer, vaig continuar treballant a pediatria i vaig seguir pensant què volia fer.
RaquelSí. Va ser una descoberta molt important. A pediatria vaig començar a veure pacients que arribaven per problemes relacionats amb la salut mental i em vaig adonar que no tenia prou coneixements específics per abordar aquestes situacions com m’hauria agradat.
Aquell moment em va fer reflexionar molt. La salut mental és una part fonamental de la salut i vaig sentir que necessitava formar-me més. Això va reforçar la meva decisió de tornar-ho a intentar.
RaquelSí. El gener de 2025 vaig tornar a presentar-me a l’EIR i aquesta vegada vaig tenir més sort. Vaig obtenir un número d’ordre aproximadament 1.800, d’unes 10.000 persones que ens hi presentàvem.
Això em permetia escollir entre diferents opcions i pràcticament qualsevol comunitat autònoma d’Espanya per fer els dos anys de residència de l’especialitat d’infermeria en salut mental.
Va ser un moment molt especial perquè darrere d’aquell número hi havia moltes hores d’estudi, cansament, dubtes i també molta perseverança.
RaquelSí. Amb la meva parella vam decidir marxar a Reus, a Tarragona. Va ser una decisió important perquè significava tornar a començar en un lloc nou, però també obrir una etapa que em feia molta il·lusió.
Actualment exerceixo la meva professió a Reus i estic cursant el segon i últim any de formació de l’especialitat d’infermeria en salut mental. Acabo la residència el juny de 2027.
«Cuidar no és només aplicar coneixements tècnics. També és escoltar, observar, comprendre, respectar i saber estar al costat d’una persona quan ho necessita.»
Doncs, com ja he comentat abans, el sentiment de desconeixement i veure que no podia cuidar tan bé com m’hauria agradat als pacients que patien algun problema de salut mental.
Durant els anys de carrera no m’havien format suficient sobre aquestes patologies i em veia perduda davant d’algú que em necessitava. Vaig decidir que era important adquirir aquests coneixements per poder oferir el millor de mi.
La infermeria de salut mental no té massa a veure amb la resta d’especialitats. Te n’oblides de totes aquelles tècniques (analítiques, respiradors, cures…) i passes a veure a la persona en la seva globalitat. A la persona que pateix la malaltia i a totes aquelles que l’acompanyen durant el seu procés.
He vist que, tot i que sempre és important, quan hi ha un problema de salut mental, la xarxa que té aquell pacient és vital. L’evolució de la malaltia tindrà molt a veure en com d’acompanyada estigui la persona que la pateix. I tot això té molt a veure en el paper que ha d’adquirir l’infermera de salut mental, que acompanya durant totes les etapes del procés: des del primer moment, en una unitat d’aguts per exemple, fins més endavant, a la xarxa externa, quan la patologia s’hagi estabilitzat.
Per ser un bon professional de la salut mental s’han de deixar enrere els valors numèrics i centrar-te molt en el que el pacient t’explica. L’objectiu o el paper específic de l’infermera és aconseguir una bona relació terapèutica basada en la confiança que, molt sovint, amb un pacient que està angoixat perquè té sensació de que el persegueixen, de que el volen fer mal o de que jo mateixa el vull enverinar, doncs no és gens fàcil.
Has de saber respectar els espais, ser pacient i, en molts casos, només pots acompanyar aquest malestar. En un moment d’estabilitat, ja et centres més en la prevenció de recaigudes, d’aconseguir que estiguin vinculats a la xarxa de salut mental i a poder resoldre tots aquells dubtes que es tenen després d’un brot psicòtic, per exemple.
L’empatia és fonamental. Saber escoltar. El patiment d’una persona amb un problema de salut mental no es reflecteix en un tensiòmetre o un termòmetre, només es podrà entendre escoltant i veient al pacient.
També és indispensable la paciència. Com et deia, passem de les tècniques a habilitats més humanes, podríem dir.
Primer de tot, a posar valor en tenir una bona salut mental, a cuidar-me tot el que puc. Les persones que pateixen d’un problema de salut mental en moltes ocasions lluiten en silenci i, malauradament, força sovint, sols. La societat no està preparada per entendre certes patologies… Hi ha molta estigmatització i desinformació a la població, així com falta de recursos.
Sí, he après encara més que una persona no és mai un diagnòstic, sinó que aquesta malaltia farà que la teva vida evoluconeixi d’una manera o altra.
Una persona amb diabetis, per exemple, pot viure una vida plena, tenir una feina, una família, sortir a sopar amb els amics o, per altra banda, pot estar plena de ferides que triguen molt en curar-se i passar la vida entre ingressos per culpa d’una diabetis mal controlada. Doncs amb la salut mental, passa el mateix. Tot depèn. I torno a repetir, he après que persones amb les que tractem a diari, com per exemple quan anem a comprar el pa, poden estar patint en silenci.
Primer de tot, ha de canviar la formació dels professionals que hem de tractar als usuaris de salut mental. Com ja t’he explicat, jo durant els quatre anys de carrera no vaig tenir l’oportunitat de passar per una planta de psiquiatria, per exemple, perdent-me així l’aprenentatge de com tractar certes patologies.
Encara avui, tinc pacients que m’expliquen experiències desagradables dins el món sanitari. Per exemple, quan un pacient amb un diagnòstic d’esquizofrènia acut a urgències per un motiu somàtic
Sobretot, a no estigmatitzar. A no donar les coses per fet. Les persones amb problemes de salut mental formen part de tota la població i s’ha de valorar molt l’esforç d’una persona que, tot i estar patint, segueix en peu de guerra.
I a fer fortes les relacions que tinc a fora; mai se sap si em tocarà patir d’algun problema de salut mental, llavors aquesta xarxa serà incondicional.
Raquel
RaquelLi diria que no tingui por dels canvis.
Que segurament hi haurà moments en què no sabrà exactament cap a on va, moments en què les coses no sortiran com esperava i moments en què haurà de tornar-ho a intentar.
Però que continuï escoltant allò que realment vol fer.
Perquè, al final, aquella nena que mirava les infermeres als hospitals va acabar convertint aquella admiració en una professió. I encara avui continua construint el seu camí.
RaquelSer infermera és molt més que una professió. És una manera d’entendre la cura i de relacionar-se amb les persones.
És estar present quan algú ho necessita. És tenir coneixements, però també sensibilitat. És saber actuar en situacions difícils i, alhora, saber escoltar.
I sobretot és recordar que darrere de cada pacient hi ha una persona, amb una història, unes pors, una família, unes esperances i una vida.
Aquesta és la part de la infermeria que em va enamorar de petita i que encara avui em continua motivant.
