🎧 Ona Moments
Escolta la ràdio en directe
Quan el Paral·lel
tenia teló
Hi ha teatres que desapareixen quan cau l’últim teló. I n’hi ha que continuen actuant dins la memòria d’una ciutat. El Talia pertany als segons.
Durant bona part del segle XX, l’avinguda del Paral·lel va ser un dels grans escenaris populars de Barcelona. Teatres, cafès, music-halls, varietats, revistes i espectacles omplien aquesta artèria de llum, soroll i vida nocturna.
Entre aquells locals hi havia el Talia. Un teatre que va néixer a començaments del segle XX, que va canviar diverses vegades de nom i de propietaris i que, durant dècades, va formar part de la geografia sentimental de la ciutat.
Una imatge del teatre quan el Paral·lel era una de les grans avingudes de l’espectacle popular barceloní. Fotografia procedent d’una postal de l’època · Wikimedia Commons
Tot va començar com el Teatre de les Delícies
El Talia no va néixer amb aquest nom. El teatre es va inaugurar el 4 d’agost de 1900 a l’avinguda del Paral·lel, en un moment en què aquesta zona començava a consolidar-se com un dels grans centres d’oci de Barcelona.
El primer nom va ser Teatre de les Delícies. Amb el pas dels anys, la sala va anar adoptant diferents denominacions, entre elles Delícies, Líric, Trianon i Madrid-Concert.
Aquells canvis de nom expliquen també la naturalesa del Paral·lel: un territori teatral extraordinàriament dinàmic, on les sales canviaven de propietaris, de programació i fins i tot d’identitat amb relativa freqüència.
1924: neix el nom que quedaria en la memòria
A partir de 1924, la sala va començar a ser coneguda com a Teatre Talia.
El nom faria fortuna i acabaria identificant un dels teatres més recordats d’aquell Paral·lel que, especialment durant les primeres dècades del segle XX, concentrava una enorme activitat escènica.
La sala disposava de platea i dos pisos disposats en forma de ferradura, una arquitectura pensada per acollir un públic ampli i popular.
“El Talia forma part d’aquell Paral·lel que ja no podem veure, però que encara podem imaginar.”
Memòria teatral de BarcelonaPaco Martínez Soria entra en escena
La història del Talia quedaria especialment vinculada a una figura popular del teatre i del cinema espanyol: Paco Martínez Soria.
Durant els anys cinquanta, l’actor i empresari va adquirir el teatre juntament amb el productor Ignacio F. Iquino. Amb el temps, Martínez Soria acabaria sent-ne l’únic propietari.
El Talia es va convertir així en un espai estretament associat a la seva trajectòria empresarial i artística, en una època en què el Paral·lel continuava sent un dels grans punts de trobada de l’entreteniment barceloní.
El nom de Martínez Soria acabaria formant part també de la mateixa història física de l’edifici.
Quan Talia va passar a dir-se Martínez Soria
L’any 1982, el teatre va abandonar oficialment el nom de Talia i va passar a anomenar-se Teatre Martínez Soria.
El canvi de nom simbolitzava també una nova etapa, però per a molts barcelonins el vell nom de Talia continuaria sent inseparable de l’edifici i del Paral·lel.
La història d’un teatre no és només la dels seus propietaris. És també la dels espectadors que hi van entrar, dels actors que hi van actuar i de les nits que van quedar fora de qualsevol arxiu.
1987: l’última funció
El 1987, el teatre va tancar les portes. La seva desaparició no va ser només la desaparició d’un edifici: significava també la pèrdua d’un fragment del vell paisatge teatral del Paral·lel.
Dos mesos després del tancament, un incendi va afectar l’edifici i finalment el Talia va ser enderrocat.
La façana, les butaques, els camerinos i l’escenari van deixar d’existir físicament. Però el nom va continuar circulant en la memòria de veïns, artistes, historiadors i amants del vell Paral·lel.
Un solar no és una història buida
Durant anys, l’espai que havia ocupat el Talia va quedar com una ferida oberta en el paisatge del barri.
La reivindicació veïnal va mantenir viva la memòria del lloc. El projecte de recuperació de l’espai ha estat durant anys objecte de debat, amb la voluntat de tornar-hi a situar habitatge i equipaments per al barri.
I és aquí on la història del Talia deixa de ser només una història del passat.
Fi de funció
Elisa Capdevila converteix les parets del present en un escenari per a la memòria.
El mural actual que recorda el desaparegut Teatre Talia a l’avinguda del Paral·lel. Fotografia: Enric · Wikimedia Commons · CC BY 4.0
El 2024, l’artista Elisa Capdevila va pintar Fi de funció, una obra monumental situada a l’avinguda del Paral·lel, davant de l’espai que havia ocupat el teatre.
El mural ocupa dues grans parets mitgeres i arriba als 24 metres d’alçada. La composició evoca precisament aquell instant en què una funció s’acaba: el teló que baixa i una actriu que es desmaquilla.
La imatge té una força especial. No representa simplement un teatre desaparegut. Representa el moment després de l’aplaudiment, quan les llums s’apaguen i l’escenari queda buit.
I, tanmateix, la història continua.
El Talia i el Paral·lel que ja no existeix
Recordar el Talia és recordar també una determinada manera d’entendre Barcelona.
El Paral·lel va ser durant dècades un espai de trobada entre espectacle i vida quotidiana. Un carrer on el teatre popular convivía amb els cafès, les varietats i una intensa activitat social.
Els teatres que hi havia aleshores han anat desapareixent,
transforma
Tornem el 7 d’ Octubre a la antena de🔗 radiotrinijove.org a les 16 hores i Dv a les 16 hores a Ràdio Sant Pere i Sant Pau 🔗http://play.radios.com.br/255532
