Un matí de Primavera a la Catedral de Tarragona ens espera.

Matí de Maig a La Catedral de Tarragona

El sol brillava amb una suavitat pròpia d’aquest mes de primavera, tot i que el vent, fresc i inusualment persistent, volia recordar que encara era aviat per parlar de calor. El matí de Maig començava tímidament, sense presses, amb la calma d’un dissabte al matí, quan la ciutat encara estava adormida, només trencada pel soroll distant d’un tren que passava per l’estació central.

En Pau caminava pels carrers empedrats amb una sensació d’alleujament que feia temps que no experimentava. Feia només un parell de setmanes que havia deixat el seu treball a l’oficina, una feina que el consumia més del que podia suportar. Ara, caminava pel centre de la ciutat sense rumb, tot esperant que les hores el conduïssin cap a alguna cosa nova. Des de la seva renúncia, el temps havia adquirit una nova qualitat: cada minut era una oportunitat per sentir-se viu. Però, paradoxalment, aquell matí també sentia la solitud que el pesava sobre l’esquena.

A la plaça, uns quants àvies caminaven amb les seves cistelles, anant a comprar el pa fresc del matí, mentre els nens jugaven a les raconades, tot cridant, rient i desbordant energia. En Pau els mirava sense interrompre’s. S’havia passat mesos tancat entre les quatre parets de la seva oficina i ara tot semblava tenir una nova intensitat. La vida continuava, sense importar la seva absència, i això el feia sentir un cert desajust, com si hagués arribat tard a una festa a la qual no sabia com comportar-se.

Llavors, va veure una figura que destacava entre la multitud. Era un home gran, vestit amb una camisa senzilla i un barret blanc. A mesura que es va acostar, va reconèixer aquell home que sempre es trobava a la mateixa cafeteria, on es reunia amb la seva petita comunitat de veïns per parlar del món. A vegades, en Pau s’hi havia aturat per compartir una breu conversa, una mica desconnectada però agradable. Aquest home gran, amb el seu somriure amable, representava un punt de connexió en aquell barri, una figura que s’aixecava per més que el tràfec de la vida quotidiana.

L’home el va veure i va somriure amb el mateix gest que sempre tenia, com si res hagués canviat. Els seus ulls brillaven amb una llum pròpia, una llum que semblava reflectir els somnis de tota una vida de dedicació als altres. Es van saludar amb un gest del cap, i aquell moment, tan senzill, va semblar carregar-se d’un significat profund per a en Pau. L’home gran continuava allà, aguantant el pas del temps, i per alguna raó inexplicable, va semblar que aquell gest l’havia d’ajudar a comprendre alguna cosa important.

Va ser llavors quan es va adonar de la veritat que feia temps que evadien: la solitud no era només l’absència d’altres, sinó també la incapaç de trobar-se amb un mateix enmig del soroll del món. Era el matí d’abril, i aquell breu instant de connexió li va recordar que les petites accions, les gestos més simples, eren en realitat els que tenien més valor. Al seu voltant, la ciutat no es detenia, però ell va començar a entendre que no era necessari seguir el ritme accelerat de tot el que l’envoltava. De vegades, només calia parar un moment, observar i deixar que el temps fes la seva feina.

Lentament, en Pau va caminar cap a la cafetería, decidit a fer una nova petita pausa a la seva vida, un altre moment de pausa i reflexió, com el que acabava de viure. Sabia que el món seguiria sense ell, però potser, només potser, podia començar a trobar-se amb ell mateix.