La notícia va arribar des de Barcelona i va obrir una via de recerca que semblava sortida de la ciència-ficció: una membrana biodegradable, carregada amb un fàrmac de quimioteràpia, col·locada directament a la zona on s’havia extirpat un tumor. No era una promesa de curació, però sí una nova manera d’administrar tractament oncològic localitzat.

El novembre de 2020, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va comunicar que havia implantat amb èxit, per primera vegada al món, una biomembrana antitumoral en un pacient. La fita formava part d’un projecte compartit per la biotecnològica Cebiotex, l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial de Terrassa (INTEXTER) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el mateix Sant Pau. [1]

Una malla que actua allà on s’ha extret el tumor

La biomembrana, anomenada CEB-01, està fabricada amb nanofibres d’un polímer biocompatible i bioabsorbible. Es col·loca sobre el llit quirúrgic —la zona que queda després de l’extirpació del tumor— i allibera de manera localitzada SN-38, un potent compost quimioterapèutic relacionat amb el tractament convencional amb irinotecà.

La idea és abordar un problema conegut en cirurgia oncològica: encara que el cirurgià extirpi el tumor, poden quedar cèl·lules microscòpiques a la zona operada. La membrana pretén mantenir-hi una exposició local al fàrmac durant un període prolongat, amb l’objectiu de reduir el risc de recurrència local i limitar l’exposició sistèmica.

La diferència respecte d’una quimioteràpia administrada per via general és el lloc d’acció que es busca: en comptes de distribuir el fàrmac per tot l’organisme, el dispositiu el concentra a la zona quirúrgica. Un cop ha alliberat el principi actiu, el material biodegradable es degrada i és absorbit pel cos. La descripció tècnica del projecte i del material es pot consultar a la UPC. [2]

De la primera implantació als assajos clínics

La primera implantació comunicada el 2020 va ser una fita de viabilitat i seguretat inicial. Les notícies d’aquell moment explicaven que el pas següent previst era estudiar el dispositiu en una cohort de pacients adults amb sarcoma de teixits tous i, més endavant, explorar-ne l’ús en oncologia pediàtrica. RAC1 i EFE van recollir aleshores l’anunci i els objectius del projecte. [3] [4]

El registre europeu i les publicacions científiques permeten seguir el desenvolupament més enllà dels titulars inicials. L’assaig de fase I en sarcoma retroperitoneal va incloure 14 pacients entre juliol de 2020 i novembre de 2023. L’objectiu principal era estudiar la seguretat i determinar la dosi recomanada per a fases posteriors. En les dades presentades el 2024, no es van observar toxicitats limitants de dosi i es va establir una dosi recomanada de 18 mg de SN-38. [5]

Què indiquen les dades publicades el 2026?

Una actualització presentada a la reunió anual de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO) de 2026 aporta dades de seguiment de l’assaig de fase I. S’hi descriuen 14 pacients; amb una dosi recomanada de 18 mg, el seguiment mediana va ser de 13,8 mesos. Es va observar una recurrència local dins de l’àrea coberta per la membrana en un pacient d’aquest grup. No s’havien comunicat morts en el moment de l’anàlisi. També es va registrar un esdeveniment advers relacionat amb el tractament de grau 3 o superior en un pacient del grup de dosi recomanada.

Les dades farmacocinètiques indiquen un alliberament sostingut de SN-38 i una concentració màxima plasmàtica molt inferior a la que s’associa a l’administració intravenosa d’irinotecà. Els autors consideren que els resultats de seguretat són acceptables i que el control local observat és prometedor, però conclouen que calen estudis posteriors de fase II/III. És una distinció essencial: són resultats preliminars d’un estudi petit, no una demostració definitiva que la membrana eviti les recaigudes o allargui la supervivència. [6]

La via pediàtrica: una possibilitat que continua en estudi

Una de les motivacions del projecte és trobar opcions que, en el futur, puguin reduir la necessitat de tractaments locals agressius en infants amb tumors difícils. El juny de 2025, Cebiotex va anunciar que havia rebut autorització per iniciar un assaig pediàtric de fase II amb CEB-01 en tumors abdominals resecables, incloent-hi sarcomes de teixits tous, neuroblastomes i altres tumors rars. [7]

Tanmateix, a data de novembre de 2026, el registre europeu consultat mostra aquest estudi pediàtric com a temporalment aturat, amb una actualització del registre de l’1 de juny de 2026 i una verificació d’estat a l’octubre de 2026. Per tant, no és correcte presentar-lo com un assaig que estigui reclutant activament sense comprovar abans l’estat oficial més recent. [8]

Una innovació catalana que encara ha de demostrar el seu potencial

La història de la CEB-01 és també la d’una col·laboració entre disciplines que no sempre treballen juntes: enginyeria tèxtil, ciència dels materials, oncologia, cirurgia i desenvolupament farmacèutic. La tecnologia de nanofibres permet convertir un material polimèric en un suport capaç d’alliberar un fàrmac de manera localitzada. El repte, ara, és demostrar amb estudis clínics sòlids en quins pacients aporta un benefici real i quin lloc pot ocupar al costat dels tractaments estàndard.

El 2020, Sant Pau va protagonitzar la primera implantació humana comunicada d’aquesta biomembrana. El 2026, les dades publicades a ASCO mostren que la recerca ha avançat i ofereix informació més concreta sobre seguretat, dosi i evolució dels pacients. Però la prudència continua sent imprescindible: la CEB-01 és una tecnologia en investigació, no un tractament oncològic de rutina ni una cura demostrada contra el càncer.