Hi ha dies que queden gravats en la memòria col·lectiva no per un sol esdeveniment, sinó pel pes de l’atmosfera que es respirava. El 13 de març de 2004 va ser un d’aquests dies. Espanya es trobava en estat de xoc, només 48 hores després dels atemptats de l’11-M a Madrid, i a les portes d’unes eleccions generals que havien de decidir el futur del país.

El context: Un país ferit i confús

Aquell dissabte era, legalment, la jornada de reflexió. El silenci polític hauria d’haver regnat, però la realitat era ben diferenta. Mentre les víctimes dels atemptats encara eren identificades, el debat sobre l’autoria de la massacre (ETA o Al-Qaeda) s’havia convertit en un pols d’informació i desconfiança entre el Govern i la ciutadania.

El trencament del silenci: “Volem saber la veritat”

A partir de la tarda, el que havia de ser un dia de recolliment es va transformar en una mobilització sense precedents. A través de missatges de text (els famosos SMS amb el lema “Pásalo”), milers de persones es van concentrar espontàniament davant les seus del Partit Popular a tot l’estat, especialment al carrer Génova de Madrid i a la seu del carrer Urgell de Barcelona.

Les claus d’aquella jornada van ser:

• La demanda de transparència: Els manifestants exigien saber si el Govern tenia proves de l’autoria gihadista mentre insistia en la via d’ETA.
• L’impacte de la tecnologia: Va ser la primera vegada a Espanya que una mobilització massiva s’organitzava de forma horitzontal i ràpida a través de la telefonia mòbil.
• La tensió política: El Govern va qualificar les protestes d'”il·legals” i d'”atemptat contra la democràcia”, mentre l’oposició demanava calma.

Un punt d’inflexió electoral

Mai una jornada de reflexió havia estat tan poc “reflexiva” en el sentit tradicional. Aquell clima de tensió extrema va ser el preludi del que passaria l’endemà, el 14 de març, quan la participació es va disparar i el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions, capgirant totes les enquestes prèvies a l’atemptat.

El llegat del 13-M

Més enllà del resultat polític, el 13 de març de 2004 va marcar un abans i un després en la relació entre la societat civil i el poder polític a Espanya. Va demostrar que la ciutadania, en moments de crisi profunda, pot reclamar protagonisme i exigir respostes directes, trencant els protocols establerts.