Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
25 anys sense Eugenio: el silenci que feia riure
Un tamboret, unes ulleres fosques i una cigarreta. Amb molt poc, Eugenio va crear una manera única d’explicar acudits que encara avui continua fent riure generacions senceres. Un quart de segle després de la seva mort, el seu estil inconfusible continua viu en la memòria popular.
L’home que feia riure sense somriure
El 2001 moria a Barcelona Eugenio, un dels humoristes més estimats i originals de l’escena catalana i espanyola. La seva figura era fàcilment reconeixible: vestit de negre, assegut en un tamboret, amb una cigarreta entre els dits i darrere d’unes ulleres fosques que es convertirien en part del seu mite.
El seu estil contrastava amb l’humor expansiu d’altres còmics. Eugenio gairebé no gesticulava. Parlava a poc a poc, amb una veu greu i un ritme mil·limètric. Però quan arribava el final de l’acudit, el públic esclatava en rialles.
Només pronunciar aquella frase ja provocava complicitat immediata amb l’audiència.
D’un duet musical a fenomen de l’humor
Abans de convertir-se en humorista, Eugenio tenia una altra passió: la música. Amb la seva esposa, Conchita Alcaide, formava el duet Els Dos, amb el qual actuaven en bars i locals de Barcelona durant els anys seixanta.
Quan ella va morir prematurament, Eugenio va continuar actuant sol. Entre cançó i cançó explicava acudits per omplir els silencis. Aquella improvisació acabaria convertint-se en el seu segell personal.
Durant els anys vuitanta i noranta, els seus espectacles van omplir teatres arreu del país. Els seus discos d’acudits es venien per milers i les seves aparicions televisives eren sempre esperades pel públic.
El tempo de l’acudit
Una de les grans virtuts d’Eugenio era el control del silenci. Sabia esperar. Deixava que l’acudit respirés, mirava el públic per damunt de les ulleres i feia una pausa exacta abans del remat final.
Aquest domini del ritme convertia cada història en una petita escena teatral.
Saben aquell que diu que un home entra en una farmàcia i diu: té pastilles per a la memòria?
I el farmacèutic diu: sí.
I l’home respon: doncs doni-me’n dues… si me’n recordo de tornar.
Saben aquell que diu que dos amics es troben pel carrer.
Un li diu: home, quant temps! On vius ara?
I l’altre respon: al mateix lloc de sempre… però ara hi dormo.
Un llegat que continua viu
Vint-i-cinc anys després de la seva mort, l’empremta d’Eugenio continua molt present. Les seves gravacions circulen per internet, els seus acudits encara s’expliquen a sobretaula i el seu estil continua inspirant humoristes.
Una de les persones que més ha contribuït a preservar aquest llegat és el seu fill Gerard Jofra. Humorista i divulgador de la seva obra, Jofra ha participat en llibres, documentals i espectacles dedicats a recordar la figura del seu pare. Durant anys també ha portat als escenaris actuacions que recuperen alguns dels acudits més emblemàtics d’Eugenio, combinant-los amb records personals i reflexions pròpies.
El mite també ha arribat recentment al cinema amb la pel·lícula “Saben aquell”, dirigida per David Trueba. El film narra els primers anys de vida d’Eugenio i la seva relació amb Conchita, mostrant com aquell jove joier acabaria convertint-se gairebé per casualitat en un fenomen de l’humor.
La interpretació de David Verdaguer en el paper d’Eugenio va ajudar a acostar la seva figura a noves generacions.
El silenci que encara fa riure
Avui, un quart de segle després, Eugenio continua sent únic. Ningú ha aconseguit reproduir exactament aquella combinació de pausa, mirada i absurditat.
Potser perquè el seu humor no depenia de l’escenografia ni de l’exageració. Només d’una veu, un silenci i un acudit explicat amb el tempo perfecte.
Molts encara somriuen abans que arribi el final. Perquè, 25 anys després, el silenci d’Eugenio encara fa riure.
Llibre escrit per el seu fill Gerard Jofra Alcaide.
