Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
L’Herència de la Indignació
Memòria del 15 de Maig i horitzons de futurEl 15 de maig de 2011 no va ser una data qualsevol en el calendari polític i social de l’Estat espanyol. Va ser una esquerda profunda en el relat oficial de la normalitat democràtica. Sota el crit de “No som mercaderies en mans de polítics i banquers”, milers de persones van ocupar places, carrers i consciències. La Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i desenes de places arreu del territori es van convertir en escenaris d’una revolta cívica sense lideratges tradicionals però amb una força moral immensa.
Aquell moviment no va néixer del no-res. Va ser la conseqüència directa d’anys de precarització laboral, de l’atur juvenil disparat, dels desnonaments massius i d’una sensació generalitzada que les institucions ja no representaven la ciutadania. La crisi financera havia destrossat projectes de vida sencers mentre els responsables econòmics semblaven quedar impunes. La indignació no era una consigna; era una experiència col·lectiva.
Les acampades van esdevenir laboratoris democràtics improvisats. Assemblees obertes, comissions de treball, debats permanents i una nova manera d’entendre la participació política van demostrar que la societat civil no era passiva. La plaça es transformava en universitat popular, en parlament ciutadà i en refugi emocional. Per primera vegada en molts anys, una generació sencera sentia que podia intervenir directament en la definició del seu futur.
Quan la plaça esdevé consciència
El més revolucionari del 15-M no va ser només la protesta, sinó la recuperació de l’espai públic com a espai polític real. La plaça deixava de ser un lloc de trànsit per convertir-se en un territori de construcció col·lectiva. Allà es parlava d’habitatge, de sanitat, de corrupció, de feminisme, de sobirania popular i de dignitat.
La idea de democràcia deixava de reduir-se al vot cada quatre anys. Es reivindicava una democràcia viva, permanent, exigent i crítica. Es qüestionava la relació entre poder financer i poder institucional, es denunciava la dependència dels grans interessos econòmics i es reclamava transparència real.
Aquella energia va deixar una empremta profunda en la cultura política contemporània. Molts moviments socials posteriors, des de les lluites per l’habitatge fins a noves formes de municipalisme, beuen directament d’aquell esperit assembleari i d’aquella necessitat urgent de tornar a polititzar la vida quotidiana.
Un nou 15-M davant l’ombra del retrocés
Quinze anys després, ens trobem davant una cruïlla igualment decisiva. L’ascens de l’extrema dreta, la normalització del discurs de l’odi i la banalització de la desigualtat social dibuixen un escenari preocupant. La presència creixent de projectes reaccionaris com Aliança Catalana a Catalunya i la consolidació de Vox en l’escenari estatal són símptomes d’un malestar profund que no pot ser ignorat.
L’error de l’esquerra seria pensar que tot es resol apel·lant a la por del feixisme. La por mobilitza poc i desgasta ràpidament. El que va fer gran el 15-M no va ser el rebuig, sinó la possibilitat d’imaginar una alternativa. La gent no va sortir només per protestar, sinó perquè intuïa que un altre model de país era possible.
Avui cal recuperar aquella ambició. No n’hi ha prou amb gestionar les ruïnes del present. Necessitem una proposta de futur clara: una democràcia profunda, una economia orientada al bé comú, una defensa radical dels serveis públics i una nova arquitectura institucional basada en la participació ciutadana.
Això implica també assumir el debat territorial sense simplificacions. Un model de país federal, plurinacional i socialment valent pot ser una resposta madura davant el bloqueig permanent. I una república moderna no és només una substitució simbòlica de la monarquia, sinó una redefinició de la sobirania i de la responsabilitat pública.
Les noves lluites d’una mateixa dignitat
El món de 2026 no és el de 2011, però les fractures estructurals persisteixen. La crisi de l’habitatge expulsa generacions senceres de les ciutats. La crisi climàtica qüestiona el model productiu. La salut mental emergeix com una urgència social. El feminisme continua combatent desigualtats persistents. I la joventut torna a mirar el futur amb una barreja de ràbia i esgotament.
Per això, un nou impuls transformador no pot ser una còpia nostàlgica del passat. Ha de ser una síntesi nova capaç d’unir:
- la defensa del dret a l’habitatge digne,
- la transició ecològica justa,
- el feminisme com a estructura democràtica,
- la protecció dels serveis públics,
- i el dret dels pobles a decidir el seu futur.
L’extrema dreta creix quan la frustració no troba esperança. Quan la política abandona la promesa de futur, el ressentiment ocupa el seu lloc. Per això la resposta no pot ser només resistir: cal tornar a construir horitzó.
Construir des de les arrels
La transformació real no vindrà de receptes superficials ni de reformes cosmètiques. Requereix revisar la manera com entenem el poder, la representació i la responsabilitat col·lectiva. La República, en el seu sentit més profund, no és simplement l’absència d’un rei; és la presència activa del bé comú, de la virtut cívica i del compromís amb la igualtat.
La memòria del 15-M no ha de ser un exercici nostàlgic, sinó una eina política. Recordar aquelles places no és mirar enrere amb romanticisme, sinó preguntar-nos què hem deixat pendent. Quina democràcia volem? Quin país volem habitar? Quina herència volem deixar?
Potser el millor homenatge que podem fer a aquella indignació no és repetir els seus eslògans, sinó recuperar-ne el coratge. Tornar a entendre que la política no és una estructura llunyana, sinó una responsabilitat compartida. I assumir que, quan la dignitat col·lectiva desperta, cap sistema és immutable.
El futur no arribarà sol. Caldrà tornar a ocupar-lo.
