El 22 de juny de 1986, l’Estadi Azteca de Ciutat de Mèxic va ser el teatre on es va representar la línia invisible que separa la picardia humana de la divinitat esportiva. Avui es compleixen 40 anys d’un dels partits més icònics, polítics i teatrals de la història dels Mundials: els quarts de final entre l’Argentina i Anglaterra.

En un context de màxima tensió, amb el record invisible però dolorós de la Guerra de les Malvines de 1982, un sol home va decidir carregar-se el destí d’un país a l’esquena. El seu nom: Diego Armando Maradona. En només quatre minuts, el «10» va signar les dues obres d’art més famoses de la història del futbol.

La «Mà de Déu»

Un refús defectuós de la defensa anglesa va fer volar la pilota a l’àrea. Maradona, amb el seu 1,65 d’alçada, va saltar contra el porter Peter Shilton. Sabent que no arribaria amb el cap, Diego va colpejar la pilota amb el puny esquerre, gairebé aferrat al seu cabell. La pilota va entrar. L’àrbitre tunisià no va veure la infracció i va validar el gol davant la indignació britànica.

El «Gol del Segle»

Si el primer gol va ser un monument a la picaresca, el segon va ser una oda a la perfecció. Maradona va rebre la pilota a la seva pròpia meitat de camp. En només 10 segons i 60 metres, va deixar en el camí a cinc jugadors anglesos amb una sèrie de fintes hipnotitzants abans d’empènyer la pilota a la xarxa, deixant una de les narracions més emotives de la ràdio llatinoamericana.

Nascut en una família molt humil a Villa Fiorito, Diego va rebre la seva primera pilota als tres anys. Ben aviat va destacar a les categories inferiors d’Argentinos Juniors abans de fer el salt a Boca Juniors, el club del seu cor.

El seu pas per Europa va tenir dues cares: la dificultat i les lesions al FC Barcelona, i la glorificació absoluta al Nàpols, un equip del sud d’Itàlia a qui va portar a guanyar dos títols de lliga històrics, convertint-se en una deitat per a la ciutat.

Tot i que la seva carrera va estar marcada per les addiccions i la polèmica extraesportiva, el seu geni damunt la gespa va quedar intacte. Més enllà dels seus errors personals, se’l recorda com l’essència pura del futbol de carrer: un rebel que va tocar el cel fa exactament quaranta anys.