Pot ser davant del mirall, quan descobrim una nova arruga. Quan la roba que abans ens quedava bé deixa de fer-ho. Quan apareixen els primers cabells blancs, canvia la forma de la cintura o les cames ja no responen de la mateixa manera que abans.

Són canvis petits, gairebé quotidians. Però sovint tenen un efecte molt més profund del que sembla.

Durant bona part de la vida aprenem a mirar el cos com si fos una carta de presentació. Ens ensenyen —explícitament o no— que hi ha cossos desitjables, cossos joves, cossos prims, cossos atlètics i cossos que mereixen ser mostrats.

I aquesta mirada pot acabar convertint el nostre propi cos en un objecte que observem i jutgem constantment.

El mirall ja no diu el mateix

La relació amb el cos no és igual als vint anys que als cinquanta, ni als seixanta que als vuitanta.

Quan som joves, sovint el cos es viu des de la comparació: amb els amics, amb les persones que apareixen a les xarxes socials, amb els models de bellesa o amb aquella versió idealitzada de nosaltres mateixos que voldríem mantenir.

No sempre és fàcil.

La societat continua associant joventut amb bellesa, vitalitat i desig. Envellir, en canvi, sovint es presenta com una cosa que cal retardar, dissimular o combatre.

Les canes es tenyeixen. Les arrugues s’intenten eliminar. La pell es tracta perquè recuperi una aparença més jove. La publicitat ens recorda constantment que hi ha alguna cosa en nosaltres que, suposadament, hauríem de corregir.

Un cos que deixa de ser perfecte, però continua sent nostre

Hi ha, però, una altra manera d’entendre aquests canvis.

El cos que envelleix també és el cos que ha viscut. Les cicatrius, les arrugues, la pell que canvia o la força que disminueix expliquen una història que no apareix en les fotografies retocades.

A mesura que passen els anys, algunes persones descobreixen que el valor del cos no depèn tant de la seva aparença com del que permet fer.

Abraçar. Caminar. Ballar. Dormir. Fer l’amor. Jugar amb els nets. Pujar una muntanya. Cuinar per als altres. Seure en una terrassa i prendre el sol.

El cos deixa de ser només una imatge.

Es converteix en una eina per viure.

La mirada dels altres també pesa

Acceptar el propi cos, però, no depèn únicament de nosaltres.

Una persona pot sentir-se còmoda amb el seu aspecte i, al mateix temps, percebre que la societat la considera menys atractiva, menys interessant o menys desitjable perquè s’ha fet gran.

Aquesta contradicció és especialment visible en les dones, sobre les quals la pressió estètica ha estat històricament més intensa. Però els homes tampoc no en queden al marge: la pèrdua de cabell, la musculatura, el pes o els signes visibles de l’edat poden convertir-se també en fonts d’inseguretat.

Fer-se gran sense demanar perdó

Potser envellir consisteix, en part, a aprendre una nova gramàtica del cos.

Una gramàtica en què una arruga no sigui necessàriament un defecte, en què els cabells blancs no siguin una derrota i en què un cos que ja no s’assembla al de fa trenta anys no hagi de justificar-se.

No significa deixar de cuidar-se ni renunciar a sentir-se bé amb un mateix.

Significa poder decidir com volem cuidar-nos sense que cada canvi físic es converteixi en una batalla contra el temps.