Aquells moments, aquella Tele: No te rías que es peor

Hi ha programes que no només es veuen, sinó que s’instal·len a la memòria col·lectiva. No te rías que es peor és un d’aquells formats que defineixen una època, una manera de fer televisió i una franja horària que, durant uns anys, va ser sinònim de rialles contingudes davant del televisor.

Emès a TVE entre 1990 i 1995, el programa es va convertir en una cita diària al migdia. Sense artificis, sense grans decorats futuristes ni regles complexes, apostava per una idea tan elemental com irresistible: no riure’s.

Una idea tan simple com genial

Dos concursants s’enfrontaven a proves d’habilitat, memòria o concentració mentre una colla d’humoristes feia tot el possible per fer-los perdre els nervis. Si reies, perdies. I precisament per això, el riure es tornava inevitable.

Els còmics, amb personatges absurds, acudits impossibles i situacions surrealistes, van construir un univers propi que avui encara desperta nostàlgia: humor directe, sense filtres, proper i genuïnament televisiu.

Els rostres que li van donar ànima

Al llarg de les seves temporades, el programa va comptar amb diversos presentadors que van aportar estils diferents però un mateix esperit: Jordi Estadella, Ramón García, Miguel Ortiz i Miriam Díaz-Aroca.

Tots ells van saber mantenir aquell to còmplice, proper i gairebé domèstic, que feia sentir l’espectador part del joc.

Un plató, una època

Enregistrat als platós de TVE a Madrid, No te rías que es peor representava una televisió d’estudi clàssica, on el contingut passava per davant de la forma. Trenta minuts que demostraven que no calia res més que talent, timing i humanitat.

Avui, revisitar-lo és retrobar-se amb una televisió menys accelerada, menys sorollosa, però profundament efectiva. Un record compartit que encara provoca somriures.