Canet Rock 1975: La nit que el Maresme va cridar llibertat i va encendre l’alba

El 26 de juliol de 1975 no va ser un dissabte qualsevol. En una Catalunya abocada als darrers glops d’un franquisme agonitzant però encara amenaçador, la riera de Canet de Mar va esdevenir un riu humà de rebel·lia, música i utopia. Aquella nit, el Pla d’en Sala va acollir la primera edició del festival Canet Rock, una cita que prometia «dotze hores de música i follia» i que es va acabar convertint en el gran bateig de foc de la contracultura catalana.

Un Woodstock mediterrani nascut en la clandestinitat

L’embrió del festival va germinar de la fusió creativa entre l’esperit d’avantguarda de la sala Zeleste i la visió de la productora Pebrots, directament vinculada als membres de La Trinca. La missió era gairebé impossible: organitzar una trobada multitudinària a l’aire lliure al més pur estil de Woodstock o de l’Illa de Wight, però sota la mirada atenta i sospitosa de la censura de l’època.

Els permisos oficials no van arribar fins a només dues setmanes abans de la data marcada, en un exercici de funambulisme administratiu que va mantenir l’organització i el públic en un fil constant d’incertesa. Tot i la manca de transports moderns i la tensió policial que encara es respirava als carrers, el boca-orella va funcionar amb una precisió mil·limètrica.

40.000 veus i un micròfon buit contra la censura

Més de 40.000 joves van desbordar el recinte de Canet de Mar, superant qualsevol expectativa i signant la concentració musical més massiva vista fins aleshores al territori. El cartell va reunir una generació brillant que estava reinventant el concepte de la música en català i la fusió de gèneres: la Companyia Elèctrica Dharma fent corda xamfrà amb el teatre del carrer dels Comediants, la potència poètica de Pau Riba, la veu inconfusible de Maria del Mar Bonet, la festa de l’Orquestra Plateria, a més de formacions claus com Iceberg, Fusioon, Ia & Batiste o la sorpresa flamenca de Lole y Manuel.

L’acte de resistència poètica

El Govern Civil va vetar expressament la presència a l’escenari de Jaume Sisa. Lluny de rendir-se o de substituir-lo, l’organització va deixar l’escenari completament a les fosques amb un únic micròfon encès. Per la megafonia va començar a sonar l’àlbum Qualsevol nit pot sortir el sol, i milers de gargamelles van cantar la lletra de dalt a baix a l’uníson. Aquell silenci presencial convertit en clam col·lectiu va ser un dels actes de protesta cultural més potents i recordats de la Transició.

L’esclat de la matinada: Més que un concert, una fita generacional

Més enllà de la música, Canet Rock va ser una alenada d’aire pur en un país que necessitava respirar. Va ser la nit de les banyades de matinada a la platja, del sentiment comunitari, del trencament radical amb la modèstia imposada i de la conquesta de l’espai públic per part d’una joventut delosa de canvis.

El moment culminant va arribar quan despuntava el matí del 27 de juliol. Mentre el sol emergia per l’horitzó del Maresme, els acords de Lole y Manuel acompanyaven la sortida de la llum, fonent la música amb la natura en una imatge quasi mística. Aquella alba no només tancava dotze hores d’història musical, sinó que obria la porta a una nova era, demostrant que la cultura catalana estava més viva, lliure i revolucionària que mai.