Contra la LGTBIfòbia, per la llibertat de ser qui som!

17 de maig: Contra la LGTBIfòbia, per la llibertat de ser qui som!

El 17 de maig de 1990, l’Organització Mundial de la Salut va eliminar oficialment l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals. Aquest gest, tan simbòlic com necessari, va ser una passa important per començar a trencar amb dècades d’estigmatització, persecució i patiment.

Des d’aleshores, aquest dia es commemora arreu del món com el

Dia Internacional contra la LGTBIfòbia.

Aquest no és només un dia de memòria, sinó també de lluita i reivindicació. És un crit col·lectiu per defensar el dret de totes les persones a viure amb dignitat, sigui quina sigui la seva orientació sexual, identitat o expressió de gènere.

Una diversitat real i viscuda

El col·lectiu LGTBI+ no és un bloc homogeni: és un univers ampli i ric format per persones lesbianes, gais, bisexuals, trans, intersexuals, queer, asexuals, no binàries, i moltes altres identitats que sovint es mantenen invisibles. Totes aquestes vivències són igual de vàlides i dignes de ser escoltades, reconegudes i protegides.

Cada una d’aquestes lletres representa històries de resistència, però també d’alegria, comunitat i orgull. Per això, defensar els drets LGTBI+ significa defensar la diversitat humana en tota la seva plenitud.

La LGTBIfòbia persisteix, però també la força del col·lectiu

Encara avui, massa persones viuen amb por de ser elles mateixes. L’insult al carrer, la discriminació a la feina, l’assetjament escolar, la invisibilització mediàtica o la negació institucional són realitats quotidianes per a moltes persones del col·lectiu.La transfòbia, especialment, continua sent una de les formes més dures de discriminació. Les persones trans i no binàries sovint pateixen un rebuig sistemàtic, tant en l’àmbit mèdic com en el social.

Visibilitzar-les i defensar el seu dret a existir plenament és una tasca pendent per a tota la societat.

Educació, cultura i espais segurs: eines per transformar

L’educació inclusiva i la cultura tenen un paper fonamental en la construcció d’un món lliure de prejudicis. Cal parlar de diversitat afectiva, sexual i de gènere a les escoles, fomentar espais de debat i garantir que les persones joves creixin en entorns on no se sentin soles ni jutjades.

Els espais públics —museus, biblioteques, casals, escoles, centres de salut— han d’acollir i celebrar la diversitat. L’art i la literatura són canals poderosos per fer visibles realitats que encara avui són silenciades

Una lluita de tothom, no només del col·lectiu

Erradicar la LGTBIfòbia no és una tasca exclusiva de les persones LGTBI+.

És una responsabilitat col·lectiva.

Cal una societat que s’impliqui, que no calli davant les injustícies i que reconegui que els drets del col·lectiu són drets humans.

Cada gest compta: defensar una persona discriminada, corregir un comentari ofensiu, escoltar amb empatia, formar-se, donar espai a la diferència…

Tot suma

Avui, i cada dia, visibilitat i orgull

El 17 de maig és una jornada per recordar, però també per mirar endavant. És un dia per aixecar la veu, per donar visibilitat a qui encara se sent a les vores i per reclamar un món on cap persona hagi de justificar qui és o com estima.

No hi ha llibertat si no és per a tothom. No hi ha igualtat si una sola persona ha de viure amb por. I no hi ha justícia si continuem callant davant la discriminació.

Per això, avui i sempre, diem ben fort: orgull de ser, orgull de viure, orgull de resistir.—

RELAT :

Relat dedicat al col·lectiu LGBTIQ+:

—

“El jardí dels colors”

En un poble petit, envoltat de muntanyes i camps verds, hi havia un jardí molt especial. No era com els altres: en aquest, cada flor tenia un color, una forma i una fragància única. La gent del poble deia que aquell jardí representava totes les formes d’estimar i ser.

Un dia, una flor nova va florir: era blava i rosa a l’hora, amb una olor suau que semblava canviar segons el vent. “Sóc bisexual”, deia la flor, “i puc estimar més d’un gènere. No és confusió, és capacitat d’estimar sense límits fixos.” Algunes flors velles no ho entenien, però el jardiner va somriure i va dir: “Aquesta flor ens ensenya que l’amor no es pot encasellar.”

Més endavant, va créixer una flor de tons porpra intens , elegant i forta. Era una flor lèsbica, que estimava d’altres flors com ella. No volia ser amagada, volia brillar com qualsevol altra. I així ho va fer, inspirant les altres a mostrar-se tal com eren.

Després, una flor trans va créixer: havia nascut d’una llavor considerada una cosa, però va créixer sent una altra. “No m’he transformat,” deia, “només m’he descobert.” El jardiner, amb la seva mirada càlida, va respondre: “No importa el nom de la llavor, sinó el color amb què decideix florir.”

Al costat, una flor gai reia amb llibertat, dansant amb el vent. Estimava alegrement, sense vergonya. I a prop d’ella, altres flors —intersexuals, queer, no-binàries i més— apareixien i omplien el jardí amb formes, noms i sentits nous.

Alguns pares i parelles que passejaven pel jardí s’aturaven amb dubte. “Com ho explicarem als nostres fills?”, es preguntaven. I el jardiner, amb veu suau, contestava:

“Amb amor. Amb respecte. Amb la certesa que cada flor d’aquest jardí mereix créixer lliurement, sense por, amb orgull. No cal entendre-ho tot de cop, només cal estar disposats a escoltar.”

I així, mica en mica, el jardí es convertí en un lloc on tothom podia ser, estimar i viure sense ser tallat, només regat amb comprensió.

—