El cos que recorda el que la ment va oblidar

Trauma implícit, memòria corporal i sistema nerviós

Benvingudes i benvinguts a Del Calaix Mental, un espai on obrim converses necessàries sobre salut mental, emocions i tot allò que sovint guardem en silenci.

En cada episodi intentem posar paraules a experiències que moltes persones viuen, però que no sempre saben explicar.

Avui parlarem d’un tema profund i molt present en moltes vides: el cos que recorda allò que la ment va oblidar.

Quan vivim una situació que ens impacta intensament, no sempre la podem processar en aquell moment. A vegades la ment intenta seguir endavant, però el cos continua sostenint aquella experiència.

Tensió crònica, ansietat sense una causa aparent, reaccions desproporcionades, cansament constant o malestar físic sense una explicació mèdica clara… moltes vegades, darrere d’això, hi ha una memòria corporal que continua activa.

Per parlar d’aquest tema ens acompanya Uma Kanya, que ens ajudarà a entendre millor com funciona el trauma implícit, la memòria corporal i la relació directa amb el nostre sistema nerviós.

Uma, gràcies per ser ací una vegada més.

El cos guarda allò que la ment no pot sostenir

La memòria corporal és una de les formes més profundes i silencioses amb què el nostre organisme conserva experiències emocionals que no han pogut ser processades completament. Quan una situació ens supera emocionalment, el cervell activa mecanismes de supervivència que prioritzen protegir-nos abans que comprendre allò que està passant.

Per això, moltes vegades, una persona pot sentir ansietat, tensió o malestar sense entendre exactament d’on prové. La ment pot intentar continuar, racionalitzar o fins i tot oblidar una experiència, però el cos continua reaccionant com si el perill encara existira.

Segons explica Uma Kanya, aquesta memòria no sempre és conscient. Especialment durant la infància o en moments d’impacte intens, el cos pot retenir respostes emocionals que no arriben a convertir-se en records clars. Això fa que moltes persones visquen durant anys amb una sensació permanent d’alerta sense saber-ne el motiu.

Quan el sistema nerviós viu en supervivència

El sistema nerviós té un paper central en aquest procés. És el responsable de detectar constantment si estem en seguretat o en perill. Quan ha passat massa temps en estat d’estrès, pot quedar atrapat en una mena de mode supervivència permanent.

Aquesta activació sostinguda es manifesta sovint a través de símptomes físics molt habituals: contractures, problemes digestius, tensió mandibular, migranyes, cansament constant, insomni o dificultat per relaxar-se.

També afecta la manera com reaccionem emocionalment. De vegades, una situació aparentment petita desperta una resposta desproporcionada perquè el sistema nerviós no només està reaccionant al present, sinó a experiències antigues que encara associa amb inseguretat.

Moltes persones normalitzen aquest estat perquè és l’únic que han conegut durant anys. Viure cansat, en tensió o hipervigilant acaba convertint-se en una forma automàtica de funcionar.

La importància de recuperar la sensació de seguretat

Un dels aspectes més importants que destaca Uma Kanya és que el cos no necessita ser forçat a recordar. El primer que necessita és sentir-se segur.

La recuperació no consisteix a lluitar contra el cos, sinó a aprendre a escoltar-lo amb respecte. Quan el sistema nerviós comença a regular-se, el cos deixa gradualment d’actuar des de la defensa constant.

Eines com la respiració conscient, el moviment corporal, la consciència emocional, el descans o la teràpia especialitzada poden ajudar enormement en aquest procés. La sanació no sempre implica recordar exactament què va passar; moltes vegades el més important és que el cos deixe de sentir que encara està en perill.

Aquest procés és diferent per a cada persona i no existeix una línia recta ni un temps concret. El que sí que resulta essencial és avançar amb paciència, escolta i suavitat.

Aprendre a escoltar el cos

Una de les reflexions més potents de l’episodi és entendre que el cos no està fallant. Moltes vegades està intentant protegir-nos de la millor manera que ha après.

Entendre això pot transformar completament la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos. Mirar el cos amb menys judici i més comprensió obri la porta a una relació més humana amb les nostres emocions i experiències.

Escoltar el cos és també començar a escoltar la història que durant molt de temps ha intentat explicar en silenci.