Nou anys després

El 9 de juny de 2017, el president Carles Puigdemont anunciava oficialment la data i la pregunta del referèndum sobre la independència de Catalunya. Vam tenir data. Vam tenir pregunta. I, finalment, vam tenir votació.

Aquell procés va mobilitzar centenars de milers de persones. L’1 d’Octubre, molts ciutadans van convertir-se en l’escut de les urnes, defensant escoles i col·legis electorals davant d’una situació excepcional que forma part de la història contemporània del país.

«La gran pregunta nou anys després no és què va passar, sinó què n’hem après.»

Però el temps ha passat. La independència no es va materialitzar. Alguns dirigents van acabar a la presó, altres a l’exili, i la societat catalana continua buscant respostes a molts interrogants que encara avui no han estat resolts.

Mentrestant, la realitat quotidiana ha continuat avançant. La sanitat pública, l’educació, les infraestructures, les biblioteques i molts altres serveis essencials segueixen reclamant solucions. Problemes que sovint han quedat eclipsats per la confrontació política i els debats identitaris.

Catalunya necessita reflexionar sobre el seu futur. No només sobre la seva relació amb l’Estat espanyol, sinó també sobre quin model de país vol construir per a les properes generacions. Potser ha arribat el moment de recuperar els consensos, explorar noves vies de negociació i situar les necessitats dels ciutadans al centre de l’acció política.

Nou anys després, les preguntes continuen obertes. I potser precisament per això és més necessari que mai mirar enrere amb esperit crític, però sobretot mirar endavant amb voluntat de construir.