Quan la Memòria té Veu de Teatre:
Miquel Malirach i la Dignitat dels Nostres Avis

«La memòria només continua viva quan algú l’explica»

La sintonia comença a sonar. No és una melodia qualsevol; són els acords tallants de «España, cariño, lo nostre no funciona». Una declaració d’intencions en tota regla que obre el programa i que s’instal·la en l’ambient com un veredicte musical. Perquè, realment, com pot funcionar un país que encara manté tants interrogants oberts? Com pot rutllar la història quan tot el que encara no sabem de les víctimes de la Guerra Civil continua enterrat sota tones d’oblit i burocràcia?

Amb aquest teló de fons musical i conceptual, s’encenen els llums del teatre. Amb breaths de més de vint anys de professió a les espatlles, transitant amb naturalitat entre el teatre de text, els musicals de gran format com Cop de Rock, la televisió i el doblatge, l’intèrpret Miquel Malirach s’enfronta ara a un d’aquells projectes que canvien la relació de l’artista amb el seu ofici: Avi, et trauré d’aquí.

L’obra, una producció de Teatre Nu inspirada en el llibre de Joan Pinyol, posa sobre la taula la punyent història real d’una recerca: la d’un nét que es nega a acceptar que les restes del seu avi reposin, sense el consentiment de la família, al Valle de los Caídos. Però, per sobre de tot, és un mirall on es reflecteixen els silencis heretats de milers de llars catalanes que, com la cançó d’inici, constaten una ruptura interna evident.

El teatre com a trinxera contra l’oblit

Hi ha textos que es llegeixen amb els ulls i d’altres que es llegeixen amb l’estómac. Malirach recorda perfectament l’impacte d’obrir aquell guió per primera vegada; va entendre de seguida que allò transcendia la promoció teatral. No és fàcil conviure amb la responsabilitat de donar veu a una ferida colletiva que encara supura. Com es gestiona aquest pes a sobre de l’escenari?

Acompanyat a l’escena per la sensibilitat d’Àurea Márquez, el procés de creació ha estat un exercici de generositat i responsabilitat circumscrita a la veritat. Junts construeixen un muntatge que camina sobre la fina línia que separa el document històric de la poesia visual. És precisament aquí on el teatre guanya la partida als llibres de text i als documentals d’arxiu: en la capacitat de fer l’espectador partícip del dolor, de l’abraçada que mai es va fer, de la conversa que la postguerra va emmudir. L’obra es converteix en un catalitzador perquè moltes famílies, en sortir de la sala, s’atreveixin finalment a parlar de tot allò que van callar els seus avis.

El teixit invisible de l’ofici

Més enllà del compromís històric d’aquesta producció, cal mirar l’home que hi ha sota els focus. Si mirem enrere, trobem els orígens de Malirach a l’Escola El Galliner, el bressol on va néixer una pulsió artística que l’ha portat a tocar totes les tecles de la interpretació.

Darrere de l’èxit i de l’aplaudiment sonor del públic, hi ha una part invisible de l’ofici que l’actor reivindica amb maduresa:

• Les hores de solitud preparant un personatge, on sovint la música actua com a guia invisible.
• La gestió de la incertesa i els aprenentatges profunds que només s’extreuen dels fracassos o dels moments de buidor.
• Cada personatge li ha fet descobrir un paper en la seva vida que desconeixia i els hi guarda a tots molta estima.

El que manté viva la flama de Miquel Malirach després de dues dècades és precisament aquesta capacitat de continuar emocionant-se cada vegada que trepitja les fustes d’un escenari, un open on es mostra tal com és, despullat de trampes.

Un cant a la perseverança

En essència, l’univers de Malirach es podria definir en un qüestionari ràpid d’aromes d’infància, cançons protectores i paisatges on desconnectar del soroll del món. Però si una cosa queda clara en apropar-se a la seva figura, és que concep la seva feina com un servei públic i humà.

Avi, et trauré d’aquí no vol ser un retrat des de la rancúnia. Malgrat el dolor que l’amara, l’espectacle conté un missatge profundament esperançador basat en l’amor i la perseverança. És un altaveu per a tots aquells que encara busquen una resposta, una reparació o, simplement, un lloc digne on portar flors als seus familiars.

Perquè, mentre les coses entre nosaltres i el passat continuïn sense funcionar, fer memòria no serà remenar la història per obrir velles nafres, sinó l’única manera justa de tancar-les per poder, finalment, mirar cap al futur.