En una petita plaça d’un poble català, un grup divers de persones es reuneix sota el lema de l’amnistia. Cadascuna d’elles representa una veu única, però totes comparteixen una idea central: la necessitat de trobar una solució política i justa per posar fi al conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Una plaça de consensos
La primera a parlar és Marta, una jove de Sumar, que exposa amb convicció: —Aquest país necessita passar pàgina. L’amnistia no només és un acte de justícia, sinó també un camí cap al diàleg que tant hem reivindicat. L’Antonio, del PSOE però militant del PSC, la secunda: —Hem de reconèixer que aquest procés ha generat fractura i dolor, però l’amnistia ens ofereix una oportunitat històrica per construir una Espanya millor, una Espanya més inclusiva. —Sense amnistia, no hi ha reconciliació possible —afegeix la Clara, dels Comuns—. Aquesta llei és el primer pas per revertir anys d’enfrontament i represàlies. El consens que es percep a la plaça és palpable; aquí, les veus ressonen perquè tots són conscients del pes històric que comporta aquest moment.
Un clam transversal
A un costat, la Núria, d’ERC, alça la veu per remarcar: —Nosaltres hem defensat sempre que el conflicte no es resol als tribunals, sinó a les urnes i a les institucions. L’amnistia és un triomf de la voluntat popular. —És més que això —replica el Josep, de Junts—. És el reconeixement que la repressió mai hauria d’haver estat la resposta a l’exercici democràtic. Aquesta declaració provoca un murmur dels assistents; tothom sent la veritat en aquestes paraules. —Parlem clar —irromp la Laia, militant de la CUP—. L’amnistia no és un regal. És una victòria guanyada als carrers, gràcies a la lluita i la desobediència col·lectiva. Aquesta afirmació deixa clara la importància del compromís i l’activisme social en la lluita per la llibertat.
El contrapunt de la por
En un racó de la plaça, una minoria encapçalada per membres de Vox i el PP crida consignes contra la llei: —És una rendició! És una traïció a Espanya! Un dels manifestants, d’aspecte exaltat, assenyala amb el dit els presents a la plaça: —Vosaltres esteu destrossant la unitat del país! L’ambient es tensa breument, però la resposta ve de la mà d’en Jaume, un home gran amb bandera republicana: —La unitat d’un país no es construeix amb odi, sinó amb justícia. L’amnistia és justícia. Les seves paraules ressonen amb força, remetent a un sentiment compartit entre els que reclamen un futur més inclusiu.
Un gir històric
Les notícies arriben ràpid. La decisió del Tribunal Constitucional d’apartar el magistrat Macías ha generat esperança entre els assistents. L’Anna, una jurista vinculada als Comuns, ho celebra: —Amb una majoria progressista, tenim més garanties que prevalgui la imparcialitat i es respectin els drets fonamentals. La seva aportació és ben rebuda, i és evident que cada intervenció contribueix a la creació d’un espai de reflexió i intercanvi d’idees.
L’acte acaba amb una proclama col·lectiva: —L’amnistia no és només per uns quants, és per a tothom! Per la democràcia, per la convivència, per un futur millor! I així, sota el cel encès pel capvespre, la plaça es converteix en un espai d’esperança, de diversitat i de lluita compartida per una causa que uneix més del que separa. El sentit de comunitat és innegable; acabada la reunió, la gent es dispersa amb una nova il·lusió, decidits a seguir treballant per construir un demà que representi realment les seves veus i les seves aspiracions.
